Segons el seu Conveni Constitutiu, el FMI "encoratja la prosperitat mundial gràcies al foment de: l'expansió equilibrada del comerç mundial, l'estabilitat dels tipus de canvi, l'evitació de les devaluacions i la correcció ordenda dels problemes de la balança de pagaments." (FMI, ¿Qué es el Fondo Monetario Internacional?, 2001). El seu principal objectiu hauría de ser l'absència de crisis financeres i, per tant, l'estabilitat econòmica i monetària, que promogués un creixement econòmic sostingut. En els seus més de 50 anys d'història, es pot afirmar, que el FMI no ha tingut èxit en la seva missió:

Segons el mateix Stiglitz, ex-vicepresident del Banc Mundial, actualment el FMI no respon tant als objectius que explicita en el seu Conveni Consultiu com als interessos comercials i financers dels països del centre del sistema (J. Stiglitz, El Malestar en la Globalización, 2002, p. 45). En el mateix sentit, Allan Meltzer afirmava a l'any 2000, en un informe encarregat pel Congrés d'EEUU sobre les institucions financeres internacionals, que "Els governs del G7, particularment el d'EEUU, utilitzen el FMI com a vehicle per a assolir fins polítics propis".

Pel que fa a les actuacions concretes del FMI, es poden agrupar en 3 grans grups:

• Fer el seguiment de l'evolució i les mesures de política econòmic i financera, en els països membres del FMI i en el món, i oferir "assessorament" de política als països membres.


• Facilitar als governs i bancs centrals dels països membres assistència tècnica i capacitació en l'àrea d'especialitat de la institució.


• Concedir préstecs als països membres que afronten problemes a la balança de pagaments, no només amb finalitats de finançament temporal, sinó també com a reforç de es mesures d'ajust i de reforma "que contribueixin a corregir els problemes fonamentals" (i l'adopció de les quals generalment condiciona la concessió del préstec)

Aquesta darrera linea d'actuacions és actualment la més important pels països de la perifènria, donats els grans efectes que té sobre les economies dels països que s'han d'acollir als préstecs del FMI. Per sol·licitar finançament al FMI, un país ha de tenir problemes amb la balança de pagaments, és a dir, ha d'existir la necessitat d'un préstec oficial per poder efectuar pagaments a l'exterior i mantenir alhora un nivell apropiat de reserves sense prendre mesures "pernicioses per la prostperitat nacional o internacional". Per a que el FMI pugui concedir el finançament, primer "negocia" amb les autoritats del país un programa de mesures destinades a assolir un seguit d'objectius macroeconòmics específics, quantificats i en uns plaços determinats. És l'anomenada condicionalitat del Fons, i consisteix en què el FMI es pot negar a atorgar el finançament sol·licitat a no ser que el país es comprometi a seguir una determinada política econòmica, a través de la qual generalment es vol aplicar un procés d'ajustament estrutural. En cas que un país es negui a acceptar les condicions del Fons, no només se li pot negar el finançament del mateix FMI, sinó que molt probablement se li tancaran les portes d'altres fonts de finançament, públiques o privades. Els detalls del programa de mesures a adoptar pel país sol·licitant, s'expliciten en un document anomenat "carta d'intencions", que teòricament elabora el govern del país per enviar al Director Gerent del FMI.

Un cop acceptada la carta d'intenció, el que fa (el país prestatari) és comprar mitjans internacionals de pagament (divises fortes com el dòlar, l'euro o el ien), a canvi de depositar l'equivalent en moneda nacional, que va recomprant a mesura que reemborsa el préstec amb els seus corresponents interessos. Aquests serveis crediticis s'anomenen Acords de Dret de Gir (a curt termini) o Servei Ampliat del Fons (assistència a mig termini). A més, existeixen altres serveis especials, que funcionen amb la mateixa lògica o similar, com el Servei de Transformació Sistèmica (per països ex-socialistes en transició a l'economia de mercat) o el Servei per al Creixement i la Lluita contra la Pobresa (derivat del Servei Reforçat d'Ajustament Estructural, per gestionar finançament, en termes concessionals, a països de renda baixa amb problemes de la balança de pagaments). En qualsevol cas, el desemborsament del préstec sempre és progressiu i condicionat al cumpliment dels objectius marcats en els plaços establerts. "D'aquí la capacitat d'influència que té aquesta institució. D'aquí que s'hagi convertit en un instrument privilegiat per a que els governs del Nord, amb la connivpencia de molts dels del Sud i de l'Est, hagin extès les polítiques neoliberals per tot el món, facilitant així el negoci a les empreses multinacinoals i grans fons d'inversió" (P. Zabalo, Diccionario de acción humanitaria y cooperación al desarrollo, 2000).