Les negociacions, en aquest període, consistien bàsicament en reestructuracions del calendari de pagaments a períodes més llargs, combinades amb interessos de penalització. Els termes que s'aplicaren, són coneguts com clàssics i foren aplicats sistemàticament fins el 1988 (encara avui s'apliquen als països que no es poden acollir a les diferents iniciatives d'alleugeriment). De tots els tractaments aplicats pel Club de Paris, el 50 % ha estat sota aquest tractament sense cap concessionalitat.
A finals dels anys 80, els creditors oficials -governs i organismes financers internacionals- van adonar-se que la simple reducció dels pagaments o la reestructuració de calendaris no era suficient i calia contemplar la possibilitat de la cancelació parcial. Per primera vegada es començava a assumir que no seria possible una recuperació total de les quantitats exigides. En aquesta línia es definiren diferents tractaments, començant pels de Toronto (1988) que incloien l'aplicació de nous tipus d'interès amb algun grau de concessionalitat. Aquests tractaments foren reservats als països més pobres i més fortament endeutats. Aquest tractament s'ha aplicat en el 7,7 % dels casos.
El 1990 s'introdueix el tractament de Houston que dóna una lleugera disminució dels tipus d'interès pels crèdits d'ajuda oficial (AOD) dels països de renda mitjana. Representa el 8 % de la totalitat de tractaments.
De nou, a desembre de 1991, davant l'agudesa del problema del deute, els termes de Toronto es supleixen pels termes de Londres, que incloïen un lleuger increment de la concessionalitat. S'ha aplicat en el 6,9 % dels casos.
El desembre de 1994, davant d'un empitjorament de la crisi del deute, els països creditors adopten els termes de Nàpols. És el primer tipus de tractament que inclou una cancelació de la totalitat del deute d'alguns crèdits (Stock). El 12,7 % dels tractaments s'han signat sota aquest tractament.
El 1996, el G7, reunit a Lyon, decideix llançar la iniciativa HIPC, a fi d'intentar fer "sostenible" el pagament del deute dels països en situació molt dificil. És tracta de la prova definitiva que les iniciatives precedents no tenen de cap manera resolt el problema del sobreendeutament de nombrosos països del Sud. Els termes de Lyon preveien l'anul·lació de fins el 80% dels crèdits no-AOD tractats. Només s'ha aplicat en el 2,2 % dels casos.
Però ràpidament la formula de Lyon es va veure insuficient i el 1999 va caldre una nova apertura. Sota les pressions de les organitzacions de solidaritat internacional, i davant els escassos resultats obtinguts, el G7 reunit a Colònia, va decidir anar més lluny, adoptant l'iniciativa HIPC reforçada, que preveu fins un 90% de cancelació dels credits no-AOD. El 4,7 % dels tractes s'han signat sota aquest terme.
Des dels seus inicis, el CDP s'ha trobat amb representants de 77 països endeutats amb dificultats. A l'agost de 2002, s'havien pres 348 acords de reestructuració del deute.
A partir de 1983 i fins agost de 2002, la quantitat de deute tractada puja a 392.000 milions de dòlars (M$)
