24 | 05 | 2013   castellano       english
ODG
formació
comunicació
publicacions
Banc Mundial
BID
BAfD
BAD
BERD
FMI
BEI
BIS
Club de Paris
Fitxa de dades bàsiques
Objectius i actuacions
Història
Estructura
Fucionament
Deute extern
Participació espanyola
Articles i documents d'interès
UNCTAD
OMC
G8
Instruments i polìtiques
Enllaços
Estat espanyol
Països de la Perifèria
Organismes multilaterals
Transnacionals espanyoles
Deute ecològic
Deute il·legítim
Alternatives i moviments socials
Finançament responsable
Què està passant a Grècia?
3 de maig de 2013
A les 20h al Ateneu Rosa de Foc (C Robí 5 Vila de Gràcia (BCN) ) Parlarem sobre què està passant a Grècia, tractarem de respondre les preguntes que tingueu i intentarem debatre sobre què ens diferencia i què ens apropa cada cop més a Grècia.
Videofórum a Tarragona (Espai Kessel) del documental EL SEGUNDO DESEMBARCO
Videofórum EL SEGUNDO DESEMBARCO
EL SEGUNDO DESEMBARCO. MULTINACIONALES ESPAÑOLAS EN AMÉRICA LATINA, de Jesús Manzaneda Videofórum amb Jesús Carrión Dijous, 9 de maig (19h) Espai Jove Kesse
Curs monogràfic sobre transformació ecològica de la cooperació al desenvolupament (20 hores)
10-11 i 17-18 de maig
Curs dirigit per Ivan Murray, impartit per Florent Marcellesi i David Llistar, amb el suport de l´OCDS de la Universitat de les Illes Balears (UIB).
 
Inici > En profunditat  > Organismes multilaterals > Club de Paris > Objectius i actuacions > Fucionament
Club de París
Funcionament

Tractament del deute

El Club de París tracta el deute contret a mitjà-llarg termini (que venç a partir d'un any) pel sector públic d'un país o per entitats privades si el deute és garantit pel mateix sector públic. "A 31 de desembre de 2000, el deute total dels països en desenvolupament era estimat pel Banc Mundial (2001 Global Development Finance) en 2.527 milions de dòlars, dels quals, 2.061 milions eren deute a mitjà i llarg termini" (Club de París, 2002). D'aquests poc més de 2.000 milions, el Club de París pot tractar 1.526,9 milions, que corresponen al deute Públic o Públicament garantit.

Deute Mig i Llarg termini - 2000 - en milions de dòlars
Deute contret a mitjà-llarg termini
2.061,1

Públic i públicament garantit

1526,9

Creditors Oficials

857,9

Multilateral

345,5

Bilateral

512,3

Creditors Privats

669,1

Privat no garantit

534,2

Font. Club de París, 2002

El deute tractat a les negociacions del CDP ha d'haver estat contret abans de la data límit (cutoff date) establerta en el primer acord del país endeutat amb el CDP. En base al principi de cas per cas el Club de Paris pot modificar els termes dintre de cada tractament. Hi ha casos on el tractament és completament específic per aquell país i situació, s'anomenen tractaments ad-hoc. Actualment arriben a un 7.7% dels acords signats.

Dins dels acords del Club de París, una possibilitat de tractar el deute, sempre de forma bilateral entre creditor-deutor, és la d'intercanvi o conversió de deute (debt swap). Les principals modalitats de conversió de detue són:

· Deute per inversions públiques: En aquestes operacions, l'estat creditor renuncia a cobrar una part del deute. La quantitat l'haurà de dipositar el país deutor en un fons que es destinarà a projectes en el mateix país. Existeix un comitè format entre les dues administracions, deutora i creditora, que gestiona els recursos del fons.

· Deute per inversions privades: Consisteix en vendre una part del deute que el país deutor ha contret amb el país creditor amb un cert descompte a un tercer actor, normalment una empresa privada del país creditor. L'administració del país deutor llavors es compromet a comprar el deute adquirit pels inversors per un import superior a la quantitat que aquests van pagar. A canvi, l'inversor, que obté un marge de benefici en l'operació, es compromet a realitzar inversions per aquest darrer import en el país deutor.


Els diferents tractaments del Club de Paris:

En l'actualitat hi ha 4 tractaments que es poden aplicar als acords:
· Clàssic
· Nàpols
· Colonia
· Houston

Anteriorment s'havien definit altres tractaments que actualment no s'apliquen als nous acords per haver estat superats pels tractaments que s'apliquen actualment:

·  Toronto: Reemplaçat pel de Nàpols
·  Londres: Reemplaçat pel de Nàpols
·  Lyon: Reemplaçat pel de Colònia

El Tractament Clàssic:

És el tractament estàndard del Club de Paris. Dels 362 acords del Club de Paris, 181, és a dir, exactament la meitat, segueixen aquest tractament. (A llatinoamèrica arriba al 61,5 % dels acords). Fins ara 57 països han estat tractats en aquests termes. La totalitat d'aquests acords són d'un tractament de tipus Flow, és a dir, els pagaments (ja siguin capital o interessos) que vencen dintre d'un període (consolidation period) són re-estructurats i són pagats més tard a un nou tipus d'interès. El tipus d'interès que s'aplica a l'operació és el tipus d'interès de mercat. Per tant no hi ha cap tipus de concessionalitat en aquests acords. Aquests acords acostumen a ser precedits per un programa de l'FMI (el 80 % dels acords clàssics coincideixen amb un programa de l'FMI signat el mateix any, i el 93 % si s'amplia el termini a 5 anys ) el qual determina que durant un període de temps (consolidation period) el país passarà certs problemes en la balança de pagaments que li farà molt difícil realitzar el pagament del deute.

El tractament de Houston:

Al Setembre de 1990 els països membres del Club de Paris van acordar un nou tipus de tractament pels països de renda mitja-baixa. La totalitat d'acords que segueixen aquest tipus de tractament són de tipus Flow. Conté molt poca concessionalitat i és el primer en tenir la posibilitat de realitzar els intercanvis de deute (debt swaps). Ha estat aplicat en 29 acords a 16 països diferents, representant el 8 % sobre el total d'acords signats fins l'actualitat. Als països llatinoamericans el 15% dels acords s'han signat sota aquest tractament (és a dir que per llatinoamèrica els 76 % dels tractaments han suposat una escassa concessionalitat ja que han estat tractats pels termes Classics o de Houston).

Aquest tractament consisteix en: Pels deutes d'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament): es reestructura a un tipus d'interès com a mínim tan baix com l'original, a pagar en 20 anys amb 10 anys de gràcia, això normalment significa una disminució en el valor actual net d'aquest deute. Pel deute no-AOD: Els pagaments són reestrucurats al tipus d'interés de mercat a 15 anys incloent un període de gràcia de 2 a 8 anys. Aquest segon cas no representa cap tipus de concessionalitat.

El tractament de Toronto:

Tractament que va ser reemplaçat pel tractament de Londres, actualment no s'aplica als nous acords. Va ser el primer tractament fora del Clàssic. En aquest tractament, els acords són de tipus Flow, s'aplica a pagaments que vencen en el període de consolidació (Consolidation Period). Van ser els primers acords que van ser pensats en termes de certa concessionalitat. A l'octubre de 1988 els països membres del Club de París acorden poder aplicar aquest nou tractament als països més pobres. Ja es veia que la magnitud de la crisi del deute començava a anar més enllà d'una impossibilitat de fer front als venciments d'un període concret.

Consisteix en el següent:

Pel deute d'ajuda oficial al desenvolupament (AOD) es reestructura a un tipus d'interès com a mínim tan baix com l'original, a pagar en 25 anys amb 14 anys de gràcia, això normalment significa una disminució en el valor actual net d'aquest deute.

Pel deute que no és ajuda oficial al desenvolupament (no AOD) hi ha tres opcions:

A. Reducció del Deute (RD): es cancel·la un terç dels pagaments del deute, l'altra part és reestructurada al tipus d'interès de mercat en 14 anys amb 8 anys de gràcia.

B. Reducció del Servei del Deute (RSD): es reestructura la totalitat del deute a un tipus d'interès reduït, en 14 anys amb 8 anys de gràcia.

C. Opció de mercat: es reestructura la totalitat del deute tractat al tipus d'interès de mercat a 25 anys amb 14 anys de gràcia. Aquest cas no representa cap mena de concessionalitat.

Aquest tractament s'ha aplicat a 20 països, significant el 7,7 de la totalitat dels acords signats fins l'actualitat. L'any 1991 és substituït pel tractament de Londres.

Tractament de Londres:

El 6,9 % dels acords signats fins l'actualitat segueixen aquest tractament. El nombre de països que l'han rebut arriba a 23. Va ser reemplaçat el 1994 pel tractament de Nàpols i actualment no s'aplica als nous acords. Només es tracte deute Flow: pagaments que vencen en el període de consolidació (Consolidation Period).

Els termes d'aquest tractament són els següents:

Pel deute AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament): es reestructura a un tipus d'interès com a mínim tan baix com l'original, a pagar en 30 anys amb 12 anys de gràcia. Això normalment significa una disminució en el valor actual net d'aquest deute.

Pel deute no-AOD: hi ha tres opcions:

A. Reducció del Deute (RD): El 50 % dels pagaments són cancel·lats. La resta és re-estructurada a tipus d'interès de mercat en 23 anys amb 6 anys de gràcia.

B. Reducció del Servei de Deute (RSD): Els pagaments són reestrucurats a 23 anys a un tipus d'interès menor que el de mercat. Quan aquesta opció inclou 6 anys de gràcia, també és anomenada CMI (capitalization of moratorium interest).

C. Opció de mercat: Es reestructura la totalitat del deute tractat a tipus d'interès de mercat a 25 anys i 14 anys de període de gràcia.

Tractament de Nàpols:

El 1994 va ser possible, dintre del club de París, aplicar tractaments mitjançant els termes de Nàpols. Fins la data el tractament de Nàpols s'ha aplicat al 12,7 % dels casos i a 32 països diferents. Per primer vegada hi ha la possibilitat d'aplicar un tipus de tractament Stock (deute total d'alguns crèdits) o un tipus Flow (només els pagaments del deute que vencen en un període determinat). Aquesta nova possibilitat és una solució una mica més estructural i no suposa que el problema del deute és només transitori i de dificultats de pagament. Per a poder ser tractat dintre d'aquest tractament el país ha de tenir un bon "historial" dintre del Club de París i ha de complir els requeriments que permetren rebre financiació de l'AIF (IDA)

Aquest tractament consisteix en:

Pels deutes d'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament): es reestructura a un tipus d'interès com a mínim tan baix com l'original, a pagar en 40 anys amb 16 anys de gràcia, això normalment significa una disminució en el valor actual net d'aquest deute.

Pel deute no-AOD: hi ha tres opcions:

A. Reducció del Deute (RD): El 67 % dels pagaments són cancel·lats. La resta és reestructurada a tipus d'interès de mercat en 23 anys amb 6 anys de gràcia.

B. Reducció del Servei de Deute (RSD): Els pagaments són reestrucurats a un tipus d'interès menor que el de mercat a 33 anys (amb 3 anys anys de gràcia en el cas que sigui sobre un deute Stock)

C. Opció de mercat: Es reestructura a tipus d'interès de mercat a llarg termini.
A més el tractament de Nàpols inclou la possibilitat de l'intercanvi de deute (debt swaps)

El tractament de Lió:

Sota el marc de la iniciativa HIPC: (Heaviliy Indebted Poor Countries), el 1998 i 99 vuit acords a 5 països diferents van ser tractats sota el tractament de Lió. Aquest tractament permet tipus de deute Flow o Stock. Ràpidament va ser superat pel tractament de Colònia (sota la iniciativa HIPC II).

Aquest tractament consisteix en:

Pels deutes d'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament): es reestructura a un tipus d'interès com a mínim tan baix com l'original, a pagar en 40 anys amb 16 anys de gràcia, això normalment significa una disminució en el valor actual net d'aquest deute.

Pel deute no-AOD: hi ha dues opcions:

A. Reducció del Deute (RD): El 80 % dels pagaments són cancel·lats. La resta és reestructurada a tipus d'interès de mercat en 23 anys amb 6 anys de gràcia.

B. Reducció del Servei de Deute (RSD): Els pagaments són reestrucurats a un tipus d'interès menor que el de mercat a 40 anys (amb 8 anys anys de gràcia). A més el tractament de Lió inclou la possibilitat de l'intercanvi de deute (debt swaps).

Va ser re-emplaçat pel tractament de Colònia.

El tractament de Colònia:

També sota la iniciativa HIPC al novembre del 99 entra en funcionament el tractament de Colònia que comprèn el 4,7 % de tots els acords en 15 països diferents. A la pràctica s'exigeix que el país porti sis anys amb un pla d'ajustament estructural reforçat dictat per l'FMI que generalment vénen a sumar-se als 10 ó 15 anys d'anteriors ajustaments .
Permet tractar tant deute tipus Flow com Stock.

Aquest tractament consisteix en:

Pels deutes d'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament): es reestructura a un tipus d'interès com a mínim tan baix com l'original, a pagar en 40 anys amb 16 anys de gràcia, això normalment significa una disminució en el valor actual net d'aquest deute.

Pel deute no-AOD hi ha una Reducció del Deute (RD) del 90 % dels pagaments els quals són cancel·lats. La resta és reestructurada a tipus d'interès de mercat en 23 anys amb 6 anys de gràcia. També hi ha la possibilitat de la reducció del Servei de Deute (RSD).
A més el tractament de Colònia inclou la possibilitat de l'intercanvi de deute (debt swaps).

Sessions de negociació

Les delegacions dels països creditors en el Club de París acostumen a trobar-se una vegada al mes per a dur a terme les Sessions de Negociació, que són plens on es tracta el cas concret d'un país deutor amb la seva representació, normalment el ministre de finances o el president del Banc Central d'aquell país. És possible que durant els dies que té lloc la trobada s'arribin a realitzar Sessions de Negociació amb dos o tres països.

Prèviament a la Sessió de Negociació concreta amb el país deutor, té lloc una trobada ente les delegacions dels països creditors, on es tracten candidats per a possibles reestructuracions i es fixa l'agenda per properes rondes de negociació, així com altres aspectes relacionats amb el deute extern.

Dins la Sessió de Negociació amb un país deutor hi participen els 19 membres permanents del CDP, representats normalment pels ministeris més rellevants, com el d'Economia, Finances i Afers Exteriors. També poden participar a les negociacions altres països creditors que no en son membres però que també són creditors d'aquell paÍs. També acostuma a haver-hi algun representant d'algun orgaisme multilateral com el BM, l'UNCTAD, el FMI i bancs regionals de desenvolupament. El país endeutat es presenta a la negociació quan l'FMI ha aconsellat que la seva situació econòmica i financera necessita un ajustament que fa necessària la reestructuració del seu deute.

El resultat de la negociació és una Acta d'Acord (Agreed minute) que no és vinculant per als països creditors signants. És posteriorment a la sessió que cada país creditor signa amb el país endeutat un acord bilateral. És aquest acord bilateral el que realment el compromet a aplicar els acords que figuren en l'Acta d'Acord.

Presa de decisions

Dins el Club de París, el poder de prendre les decisions, en la immensa majoria dels casos, correspon als països creditors. En les sessions de negociació queda clar el paper dels països creditors com a jutge i com a part en el procés. El paper dels països deutors queda relegat a exposar el seu cas damunt la taula i a esperar l'oferiment que la delegació dels països creditors li farà al respecte. El país deutor llavors pot acceptar l'oferta, o rebutjar-la demanant l'inclusió d'algunes esmenes. A la pràcitca, només en circunstàncies molt excepcionals ha succeït que l'acord final signat hagi diferit en gran manera d'aquell que havia estat proposat inicialment pels països creditors. D'altra banda, l'hegemonia en la presa de decisions per part dels països creditors no només és en les sessions de negociació: les diferents possibilitats de tractament a aplicar en els acords també és competència seva.
No hi ha cap país deutor ni cap organisme imparcial del sistema de Nacions Unides que pugui participar en les condicions dels tractaments possibles a aplicar en les sessions de negociació. Sempre ha estat el G7, en les seves corresponents cimeres qui ha fixat els diferents possibles tractaments a aplicar i els ha anomenat segons la ciutat on tenia lloc la cimera: Toronto, Nàpols, Lió, etc.

Aquesta és una de les qüestions que més crítiques ha suscitat dins de la societat civil. Per tal de superar aquesta injusta inequitat en la presa de decisions, des de diversos sectors s'ha proposat la creació d'un tribunal d'arbitratge internacional. Aquest seria un organisme independent i transparent, on els països deutors no es trobarien en inferioritat de condicions a l'hora de negociar cancelacions o reestructuracions de deute.

En concret, la idea del Tribunal d'arbitratge neix d'una proposta de l'economista austríac Kunibert Raffe, que als anys vuitanta estudià la possibilitat de internacionalitzar el capítol 9 del Codi d'Insolvència dels EEUU. Aquest capítol estableix les bases per un procediment d'insolvència dels governs locals i regionals deutors. L'únic element que faltaria implementar per fer funcionar aquesta proposta a nivell internacional seria una Cort d'Arbitratge Internacional.Aquest Tribunal d'Arbitratge hauría d'estar composat per igual nombre de jutges per ambdues parts -creditors i deutor-. Aquestes, nomenarien una persona o institució adicional i independent que permetés la presa de decisions por majoria simple. D'aquesta manera, el mecanisme seria altament flexible, poc burocràtic i no requeriria una gran estructura internacional. La informalitat del Tribunal d'arbitraje no seria cap problema ja que el Club de Paris també ho és d'informal. Hauria de considerar-se l'establiment d'un petit secretariat dintre una institució que no fos ni deudora ni creditora -per ejemple les Nacions Unides. Aquesta proposta que es realitza des de la societat civil dista força de la proposta que s'ha realitzat des del FMI de crear un Mecanisme de Reestructuració del Deute Sobirà.

ultima actualització, octubre 2002

 
 
observatori @ odg.cat
Mapa de la Web L'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) 2005 Llicè ncia de Creative Commons