Presa de decisions

Pel que fa al sistema de presa de decisions, a diferència de la major part dels organismes multilaterals (com el FMI o el Banc Mundial), a l'OMC cada país té el mateix pes en les votacions, és a dir, un país un vot. Ara bé, qualsevol acord que s’assoleixi en les negociacions ha de ser mitjançant el consens “explícit” de totes les parts, de manera que qualsevol país pot, per si sol, exercir el seu dret a vet i bloquejar un acord. Tot i aquest funcionament aparentment democràtic, la manca de transparència i de democràcia interna han estat dues de les denuncies més constants cap a l'OMC.

Un dels mecanismes més criticats son les anomenades negociacions "de sala verda" ("green room") i les mini-ministerials, un sistema de reunions informals a les que son convocats només un grup d’entre 20 i 30 dels països membres. En aquestes reunions, que poden tenir lloc durant les Conferències Ministerials o al llarg de l’any, un nombre reduït de països es troben per avançar en unes negociacions concretes i, si és possible, arribar a un acord que, més tard, serà proposat a ratificació per consens de tots els països membres ... la majoria dels quals no han estat convidats a les reunions i, en el cas de les reunions que tenen lloc durant les Conferències Ministerials, no tenen temps material per a estudiar les propostes. Aquestes reunions són totalment il·legítimes (ja que exclouen a més d’un centenar de membres).

Aquest mecanisme es donar, per exemple, a Seattle, i va ser un dels motius més importants del fracàs de la Conferència. Els països africans i d'altres de la perifèria havien estat marginats de totes les negociacions de “sala verda” i quan va arribar el moment de ratificar la declaració final (en la negociació de la qual no havien participat) es van plantar davant d'aquesta situació i es van negar a signar-la. Malauradament, aquest tipus de negociacions no es van acabar amb el fracàs de Seattle, sinó que es van repetir en la preparació i el desenvolupament de les Conferències de Doha i Cancun, i en les reunions prèvies a la Conferència de Hong Kong.

“Només un grapat de membres de l’OMC van ser cridats a participar (en les reunions sala verda). Fins i tot durant discussions durant tota la nit del 13 al 14 de novembre, sessions non-stop que duraven 38 hores, els textos apareixien cada hora per discutir-los, sense donar suficient temps a que les respectives delegacions els examinessin. Qui va preparar l’allau de proposta rera proposta? Perquè? No ho sabem. A les 11 h (probablement després de 37 hores i 45 minuts, van sorgir una proposta, com un mag treu un conill del seu barret, i van dir que era la Proposta Definitiva. Les tàctiques semblen ser produir la proposta a hores intempestives i forçar als altres a acceptar-la o a apropar-s’hi. Ha passat això en altres conferències? Definitivament no. Aleshores, amb dolor i angoixa diria que qualsevol sistema que en el darrer minut força als països en desenvolupament a acceptar textos en àrees de crucial importància per a els, no pot ser un sistema just.” Murasoli Maran, Ministre de Comerç de la Índia a les negociacions de Doha, sobre aquesta conferència (2001)

La situació es va repetir a Cancun: i Hong Kong:

“Per moments la situació va ser tragicòmica: quan es va distribuir l’esborrany de la declaració ministerial, els delegats (...) només disposaven de 30 hores per comprendre el text, analitzar-lo i establir les seves posicions. Un document que cobreix les regulacions sobre el comerç mundial sobre béns i serveis és distribuït contrarellotge, ignorant les reclamacions de moltes nacions del Sud i en un clima de pressió (...) Les delegacions van estar discutint fins altes hores de la matinada. Aquesta és una forma de funcionar que ni tan sols es veu en una associació veïnal o parroquial, però que és usual dins de l’OMC: així es porten els assumptes del comerç global” (Eduardo Gudynas D3E – Desarrollo, Economía, Ecología y Equidad América Latina, 15/09/03).

Com funciona una Conferència Ministerial?

No sembla haver-hi un procediment fixat i regulat de funcionament d’una conferència ministerial. Tot i això, en un principi hi ha d’haver, a l’inici de la Conferència, com a mínim una proposta de declaració final (on s’expliciten els acords). Al llarg de la conferència es van llimant les diferències i negociant els diferents aspectes de la declaració i de les negociacions i altres documents que hi hagi sobre la taula. Aquestes negociacions en general han estat preparats per comissions i grups de treball durant els mesos o anys anteriors. Les comissions oficialment establertes haurien de ser les que produeixen les propostes a negociar en la Conferència Ministerial. Però tot sovint son els moderadors de cada comissió els que elaboren les propostes: mentre simplement haurien de facilitar les negociacions entre membres, en realitat les “interpreten” i emeten propostes de declaracions, generalment en el darrer moment, sense deixar temps de reaccionar als països menys poderosos, de manera que el que diu el moderador és el que té més possibilitats d'acabar-se imposant. Aquesta és una de les principals crítiques d'alguns països del Sud i de molts moviments sobre com es va preparar la Ministerial de Cancún, on els moderadors van tenir un paper més rellevant de l'habitual, i en general en detriment dels més empobrits.

D’altra banda, existeix una enorme desigualtat en la capacitat negociadora entre els països membres durant les Conferències Ministerials. Al obrir-se diferents pannells de discussió a la vegada, són molts els països del Sud que no compten amb suficients delegats per assistir a tots. Per exemple, a la Conferència de Doha els EUA comptaven amb més de 500 delegats, mentre que Haití no va poder enviar-ne ni un. En aquest esquema de funcionament han adquirit una importància relativa els representants d’ONGs, moviments socials i acadèmics compromesos que han buscat espais de trobada i articulació amb els delegats dels països empobrits. Si a Seattle o a Cancun no es va consensuar la Declaració Final va ser en part gràcies a aquests espais d’intercanvi d’informació, que van facilitar que els delegats del Sud se n’adonessin que les propostes que tenien sobre la taula podrien tenir conseqüències nefastes per al Sud.

A Cancun ha quedat més clar que mai el gran paper que desenvolupen les ONG en aquest tipus de reunions, ajudant als països pobres a preparar les seves intervencions. No és estrany que entre els funcionaris i polítics occidentals alguns comencin a molestar-se seriosament. La ministra britànica d’Agricultura, Margaret Becket, no es va mossegar la llengua i va acusar les organitzacions humanitàries, més o menys, d’omplir-los el cap d’ocells als països pobres. Oxfam no s’ha deixat impressionar i ha portat a Cancun al seu nou fitxatge, Mary Robinson, ex presidenta d’Irlanda i ex comissionada de NNUU per als Drets Humans. Difícil acusar-la d’esbojarrada.” El Pais, 15/09/03.

La relació desigual entre els països rics i la majoria de països empobrits en l’economia i geopolítica mundial és també un factor determinant per les posicions que prenen aquests darrers en les negociacions. Cap país empobrit, ni tan sols la Índia o Brasil, està en disposició de fer front unilateralment a un bloqueig de les negociacions, sense comptar amb el recolzament d’altres països. Cada país té, almenys un punt vulnerable en la seva relació amb els EEUU, UE i/o Japó. Pot ser en exportacions, ajuda, deute, préstecs del FMI ... I si això no és suficient per fer callar el negociador i acceptar el tracte, sempre es pot posar en perill el lloc de treball de l’ambaixador del país a la OMC.

Per fer front a aquesta situació de desigualtat, des de la Ministerial de Seattle, i sobretot des de Cancun, molts dels països del Sud han optat per organitzar-se i agrupar-se, amb l’objectiu d’adoptar posicions de força en el procés de negociació. El més rellevant d’aquests grups és el conegut com a G20, un grup de països emergents liderat per Brasil, Índia, Xina i Sud-àfrica (Argentina, Bolivia, Brasil, Chile, China, Cuba, Egipto, India, Indonesia, México, Nigeria, Pakistán, Paraguay, Filipinas, Sudáfrica, Tanzania, Tailandia, Uruguay, Venezuela y Zimbabwe). El G20 va sorgir amb força a la Cimera de Cancun (tot i que ja s’havia creat formalment al 1999 per fer després de la crisi financera del Sud-est Asiàtic, Rússia i Amèrica Llatina) i va afrontar les negociacions agrícoles amb una unitat inesperada. De cara a la propera cimera de Hong Kong, el mateix president brasiler, Luiz Inazio Lula da Silva, ha fet una crida a la unitat del G20, davant les més que possibles temptatives per a dividir el grup.

“Ara, davant la reunió de l’OMC a Hong Kong, el G-20 recorda als EUA i a la UE que els seus països concentren el 80% de la població mundial, son els que més creixen, i els que més produeixen i consumeixen la major part de les matèries primeres, incloent el petroli. Els intents del G7 de cooptar alguns dels països més importants del G20, per a trencar la seva unitat, no han donat resultats”. (Joaquín Estefanía “OMC: los emergentes piden más poder”. El País 14/11/05)

D'altra banda, el poder creixent de les empreses transnacionals en la presa de decisions dins de l'OMC és una realitat descarada. Les pressions dels grups d'interès a governs, per condicionar les seves posicions i la composició de les delegacions, són habituals.

“I difícil oblidar que a la Cimera de l'OMC hi ha ni més ni menys que 700 membres de lobbies industrials i agrícoles dels EUA i altres tants de la UE. No se'ls veu tant com als membres de les ONG humanitàries perquè prefereixen visitar delegacions oficials a sales de premsa. No reclamen l'atenció de l'opinió pública, com els grups humanitaris, però tenen el seu mateix reconeixement oficial (són també ONG) i una gran fama d'efectivitat”. El Pais, 15/09/03

 La permeabilitat entre els alts càrrecs de les administracions i les multinacionals és escandalosa, fins al punt que en diverses ocasions, representants de països membres a les negociacions del GATT i de l'OMC, o fins i tot alts càrrecs del GATT, han passat després a representar interessos de les grans multinacionals, i a l'inrevés (com el cas dels dos antics directors del GATT, Arthur Dunkel i Peter Sutherland, que ara son alts directius de Nestlé i British Petrolium respectivament; o el cas de Mikey Cantor, antic Secretari de comerç d'EEUU i principal negociador d'aquest país a la Ronda d’Uruguai, que després d'aconseguir que s'acceptés iniciar les negociacions sobre propietat intel·lectual i patents ha passat a ocupar un alt càrrec a l'empresa agroalimentaria Monsanto). Un altre exemple d’aquest poder a l’ombra dins l’OMC són les pressions que un grup d’ETNs han fet sobre els directius de l’OMC per a que arribéssin a un acord (favorable?) a Hong Kong.

“La ferma defensa dels seus interessos per part dels països emergents ha creat una especial preocupació també entre les grans firmes multinacionals, que es troben amb uns interlocutors cada vegada més tenaços. Una selecta representació de les 60 corporacions internacionals més importants (Vivendi Universal, Deustche Bank, Microsoft, Repsol, Basf, Siemens, Philips, Nokia, Novartis, Mitsubishi, Fiat, Volvo, Ericsson i Pfizer, entre altres) ha dirigit aquesta setmana un escrit als directius de l'OMC en el qual els exigeixen que redoblin els seus esforços per a arribar a un acord. Els executius de les firmes més influents del món expressen en el document la seva "convicció que l'èxit de la ronda de Doha és vital per a permetre que les empreses ocupin un paper important en l'eradicació de la pobresa i en l'augment global dels nivells de vida"”. El País, 13/11/05