L'any 1961, els ministres de finances i els gobernadors dels bancs centrals dels EEUU i de nou països Europeus (és a dir, dels deu països més rics de l'OCDE més Suïssa), es van trobar en una reunió batejada amb el nom de G10. El G10 es va constituir com un "club" exclusiu pensat per permetre als països del centre del sistema buscar solucions als problemes de les seves balances de pagament. Aquest grup estava, però, dominat pels països europeus, fet que impedia als EEUU imposar els seus punts de vista. L'any 1971 EEUU va decidir unilateralment trencar el sistema de tipus de canvi fixat a l'any 1944 a Bretton Woods, per fer front a la creixent inflació i als problemes de la balança de pagaments. Aquest trencament va ser la fi del sistema de tipus de canvis fixes sobre el qual es basava el sistema financer internacional. A aquest fet es va sumar la crisi del petroli que va esclatar al 1973 amb la puja dels preus del barril de petroli. En front d'aquesta situació, els països del G10 van ser incapaços de trobar sortides comunes viables.

En aquest context, el 25 de març de 1973, George Shultz, secretari del Tresor d'EEUU, va convocar als ministres de finances francès, britànic i alemany a una discusió informal a Washington, a la biblioteca de la Casa Balnca. A partir d'aquella reunió es van iniciar tot un seguit de discusions entre els ministres de finances d'EEUU, França, Japó, Alemanya i el Regne Unit. Aquest grup informal, aviat va rebre el nom de G5. Va ser entre el 15 i el 17 de novembre de 1975, a iniciativa del president francès Valéry Giscard d'Estaing, que es va convocar una reunió dels caps d'estat d'aquells 5 països més Itàlia. L'any següent, es va repetir la reunió a Puerto Rico (EEUU) i, arran de les pressions d'EEUU per limitar el poder europeu dins d'aquest grup, es va afegir Canadà. Neixia així de forma oficial el G7.

Al llarg dels anys des de 1976, el G7 ha realitzat reunions anuals de dos dies on assisteixen els caps d'estat dels països més industrialitzats, als que s'ha unit un representant de la Unió Europea (des de la Cimera de Londres). El G7 també fa referència a reunions dels ministres d'economia i relacions exteriors, i en ocasions altres com els de mediambient, treball, comerç, etc., ampliant així cada cop més el seu àmbit de discusió, incloent temes diferents a l'agenda any rera any. Des de 1998, a la Cimera de Birmingham, les cimeres anuals del G7/G8 comprenen només les reunions dels caps d'estat, mentre que els ministres d'economia i relacions exteriors es troben abans en reunions preparatòries.

Des de 1991, amb la desintegració de la URSS, Russia ha estat convidada a participar de forma parcial a algunes reunions del G7. Aquesta participació es va fer anual a la cimera de Denver, al 1997, tot i que fins al 2002, Russia ha pogut assistir només a les discusions polítiques, mentre ha estat exclosa de les discusions sobre temes d'economia i finances. A la darrera cimera, que va tenir lloc a Kananaskis (Canadà), el G7 es va convertir definitivament en G8, amb l'admisió de Russia com a membre de ple dret a totes les discusions. Aquest fet ha estat considerat com un premi per l'esforç de Russia per incorporar-se a l'economia de mercat. Cal tenir en compte que Russia no és entre les 8 primeres economies industrialitzades del món (el que teòricament defineix el G8), ni tan sols entre les 10 primeres. Tot i que el fet que sigui una potència nuclear segurament ha influït en l'entrada d'aquest país en el club dels països més poderosos del planeta.

Els darrers anys, les reunions del G8 s'han convertit en un focus de protestes per part de moviments socials molt diversos. Des de 1998, a la cimera de Birmingham (o fins i tot a les anteriors, però en menor mesura), moviments socials de diferent caire s'han donat cita per mobilitzar-se en contra de les polítiques impulsades pel G8, de la manca de democràcia que significa l'existència d'aquest grup, de la manca de transparència, etc. A Gènova, al juliol de 2001, es van donar les mobilitzacions més massives, i també la repressió més violenta per part de la policia. Els liders del G8 es van reunir en una ciutat dividida, entre la zona roja, tancada per valles i tanques gairebé infranquejables, i la resta de la ciutat, presa pels manifestants. Fora de la zona roja es va lliurar una batalla,en gran mesura degut a la forta repressió que les forces policials van exercir contra els i les manifestants. El resultat va ser un manifestant mort, milers de ferits i centenars de detinguts.

Ja a Gènova, el president canadenc, que rebria l'any següent la cimera, ja va anunciar que es buscaria un lloc inaccessible per als manifestants. Kananaskis, un centre d'esquí a les muntanyes de Canadà, va ser el lloc escollit. Efectivament la Cimera de Kananaskis es va desenvolupar sense "problemes", tot i que les manifestacions, força menys nombroses que a Gènova, van seguir a les ciutats properes com Calgary. La següent cita del G8 va ser a França, al Juny de 2003, a Evian-des-baigns, un resort també de difícil accés als Alps francesos, a la frontera amb Suïssa. Evian va viure també massives manifestacions i accions de protesta, amb una forta repressió policial d'algunes de les accions.  La Cimera de 2004, celebrada als Estats Units, a la illa de Sea Island, a Georgia, va passar gairebé desapercebuda, amb mobilitzacions bastant minoritàries, sobretot a causa de l'elevat grau de repressió dels moviments socials que es viu al país des de l'11-S.