La mineria ha estat històricament una de les activitats extractives i d’exportació en forma de saqueig de més importància ja des de temps colonials en zones com Amèrica Llatina o Àfrica. L’extracció i exportació de recursos miners té, doncs, una llarga història, però és durant el s. XX i especialment durant la dècada dels ’90 que es desenvolupa la mineria a gran escala. L’etapa de 1993 a 1997 es coneix com a boom miner i es caracteritza per la recuperació en el mercat mundial dels preus dels principals minerals comercialitzables (or, plata, coure, alumini, zinc...) que comporta un gran creixement de les inversions en projectes miners i de l’expansió geogràfica d’aquests, tant en zones tradicionalment mineres com en països on fins al moment la mineria tenia molt poca importància.
Rarament el portador d’una cadena d’or o l’usuari d’un telèfon mòbil (coltan) relacionen el seu petit article de consum amb una mina a gran escala ni es senten còmplices de les grans empreses mineres que extreuen aquests recursos condicionant la forma de vida de milers de persones. La raó és ben senzilla: la majoria d’innocents consumidors acomodats es troben ben lluny de les zones d’explotació i per tant no hi ha comunicació amb les poblacions afectades.
En el gràfic següent s’observa l’evolució en l’ús de minerals metàl·lics a l'estat espanyol i una forta tendència en augmentar la proporció de minerals importats:
El 1999 van ser extrets 9,6 mil milions de tones de minerals comercialitzables, gairebé dos cops més que al 1970
.
Aquest gran creixement de la mineria durant la dècada dels ’90 ha estat impulsat per polítiques ben concretes, produint-se en molts casos dos processos paral·lels: privatització de les empreses estatals del sector i promulgació de legislació encarada a dotar de facilitats fiscals de tot tipus als inversors. Aquesta liberalització segueix les polítiques macroeconòmiques impulsades per les institucions comercials i creditores internacionals, i té com a conseqüència que molts països empobrits s’aferrin a la mineria com a activitat “bàsica” per generar les divises estrangeres necessàries per pagar el deute extern. Hi ha casos en que com a mínim el 40% de les exportacions depèn d’un sol producte mineral, com és el cas del coure a Zàmbia, els diamants a Botswana, a la Rep. Centrafricana, Gàmbia, Libèria i Sierra Leone, l’alumini a Guinea i Suriname o el ferro a Mauritània. Aquesta dependència implica una gran vulnerabilitat dins del sistema mundial de lliure mercat. La fracció del capital d’exportacions que suposa en altres països la mineria és igualment exemplificador:
