Continuant amb l’anàlisi dels responsables de l’endeutament extern dels països del Sud, no ens podem oblidar del paper financer dels creditors. Els prestadors, en tant que seleccionen què financen i què no volen finançar, determinen en bona mesura quins projectes, plans, sistemes, governs, etc. existiran o no, i decideixen quines conductes, comportaments o valors tenen més possibilitats de reproduir-se de cara al futur.
Vegem, primer, qui controla les finances internacionals.
Creditors-financers: qui són?
En general, els grans fluxos financers públics i privats parteixen del Nord cap al Sud a través de tres vies:
- Els Estats i governs dels països centrals. Per mitjà de les Agències de Crèdit a l’Exportació i Assegurances per a la Inversió –conegudes com a ECAs, per les sigles en anglès-, i les Agències d’Ajut Oficial al Desenvolupament –AOD-, generen el deute bilateral. Les normes de finançament i pagament del deute bilateral segueixen les línies del Club de París.
- Les Institucions Financeres Internacionals (IFIs). El finançament que gestionen el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i altres bancs regionals dedicats al desenvolupament té com a resultat el deute multilateral. Aquesta categoria de creditors obté els fons sobretot dels governs del Nord i, per aquest motiu, el pes de les decisions recau en els dirigents polítics.
- La banca privada internacional. Els seus préstecs generen l’anomenat deute privat. Acostumen a ser bancs dels EEUU, Europa, el Canadà i el Japó, les normes dels quals es debaten al Club de Londres. Als seus països treballen estretament amb les ECA i les AOD, per tal de fomentar l’expansió i la internacionalització de les empreses nacionals, a través de la concessió de crèdits condicionats.
Encara que puguin semblar actors molt diferents, els interessos internacionals com a part del Nord i la tradició capitalista imperialista, quan a les relacions internacionals, fa que les polítiques que aplica cadascun d’aquests pel què fa al deute s’articulin tenint en compte uns objectius comuns. Els prestadors actuen en bloc i sota règims unificats.
D’aquí podem deduir-ne que el Nord, propietari de les fonts i regles del finançament mundial, té prou poder com per a manegar l’economia de la Perifèria en benefici propi, així que decideix en cada cas (a cada país, regió o grup de països) a qui finança, quina quantitat i amb quines condicions. Només una resposta en bloc, per part dels països del Sud, seria capaç de neutralitzar aquesta sòlida articulació d’interessos.
