La situació de sobre-liquidesa en què es trobaven les institucions financeres del Nord, esperonada per la ralentització de l’economia mundial a finals dels anys ’60, va incrementar significativament amb l’augment del preu del petroli que l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) va decretar l’any 1973). El preu del cru es va multiplicar per vint durant la dècada dels ’70. L’esdeveniment va aprofundir en la paràlisi dels països desenvolupats, alhora que va fer créixer l’afluència de diners als bancs del Nord de manera substancial, omplint-los les arques amb els diners coneguts com a petrodòlars. En tant que el negoci d’una institució financera és ingressar diners per a prestar-los, la competència per a invertir-lo va esdevenir ferotge i, amb això, les facilitats de crèdit eren cada cop més temptadores. Una part dels préstecs es va destinar a cobrir el dèficit de les balances comercials dels països importadors de petroli –tant del Nord com del Sud-, i a finançar els projectes de la indústria energètica a occident, que llavors estava en un bon moment.

No obstant això, el destí privilegiat van ser els projectes de “desenvolupament” dels països del Sud com, per exemple, la construcció de plantes hidroelèctriques, centrals tèrmiques o nuclears, sistemes d’irrigació, plantes petroquímiques, complexos siderúrgics, carreteres, mines, alts forns, etc. De fet, els banquers més importants del món acostumaven a assetjar els ministres de finances dels països no industrialitzats, en el marc de la batalla financera. Els préstecs per a finançar projectes de desenvolupament a la Perifèria, és clar, podien satisfer els tres interessos convergents del Centre: el dels banquers, el dels empresaris industrials i el dels governs.

 

La clau era que els crèdits concedits per a la implementació de projectes al desenvolupament s’atorgaven condicionats a la compra de material industrial necessari per a la consecució d’aquests projectes al mateix país que atorgava el crèdit. És a dir, que el país que guanyava la batalla per a invertir els diners, guanyava la lluita per a col·locar els béns i serveis industrials. En alguns casos, un mateix país aconseguia que li demanessin el crèdit a canvi de fer-se càrrec de tot el material industrial necessari per a la realització del projecte; en altres, es creava un grup de països prestadors-exportadors.

Com a resultat del reciclatge de petrodòlars, els bancs creditors van multiplicar de manera extraordinària els seus guanys, les empreses proveïdores van reactivar els seus negocis paralitzats i els governs dels països desenvolupats van anar acumulant vots, a canvi de garantir un alta taxa d’ocupació a la seva jurisdicció. En efecte, els tretze bancs més importants dels Estats Units van multiplicar per cinc els beneficis a la primera meitat de la dècada dels ’70, sobretot a partir d’aquests negocis (Adams, Patricia; 1993). Margaret Thatcher va fer servir aquest tipus de subsidis a l’exportació com a base de la seva propaganda electoral, i va convertir les inversions negligents al Sud en hores de treball al Nord.

Per la seva banda, al Sud, els resultats dels plans projectats i les externalitats conseqüents van ser nefastos, tant en l’àmbit humà com ambiental. Segons Patricia Adams, a la dècada dels ’70, els països de la Perifèria van engegar uns 1.600 mega-projectes, amb un cost total de mil milions de dòlars. La suma de mitja per a cada projecte era de 620 milions: una quarta part corresponia a projectes del sector del petroli, el 20% al sector miner i més de la meitat a infrastructures (energia elèctrica, carreteres, agricultura i comunicacions). Totes aquestes iniciatives van necessitar el finançament extern per a portar-se a terme, totes van resultar anti-econòmiques, totes van tenir greus conseqüències mediambientals, i moltes d’elles van posar en perill la vida de comunitats senceres. Els projectes energètics i agrícoles, per aquest ordre, són els que van contribuir en més grau al deute extern del Sud.

 

L’extraordinària complicitat entre banquers, empresaris industrials i governs creditors, afegida a la ferotge competència per a adquirir els negocis captius, va fer que no es portessin a terme els estudis de factibilitat corresponents als projectes que es finançaven al Sud. Com que l’objectiu del Nord no era l’èxit dels projectes, sinó garantir el reciclatge de petrodòlars i el reactivament industrial (a qualsevol preu), la concessió de crèdits a l’exportació no va estar subjecte a proves de viabilitat econòmica gaire rigoroses i, encara menys, de viabilitat social o mediambiental.

Ben al contrari, els creditors es preocupaven de vendre els fons i oferien tota mena de facilitats de pagament amb una única finalitat: que els països del Sud rebessin els préstecs i, amb aquests, compressin béns i serveis als seus propis països.