Anomenem deutes d’opressió els que resulten de préstecs contrets per a finançar activitats humiliants, agressives o criminals contra la població del país que es va endeutar.

 

Alguns exemples serien:

 

Un exemple paradigmàtic de deute d’opressió és el que van generar els diners concedits als governs de Sud-àfrica, responsables de la política d’apartheid contra la població no blanca entre 1948 i 1991. Al final d’aquest període, el deute extern del país era de més de 25.000 milions de dòlars. Només entre el 1980 i el 1993, es calcula que els beneficis del règim opressor sobre les empreses estrangeres que operaven al país pugen als 41.000 milions de dòlars.

L’apartheid va constituir un sistema social, econòmic i polític que es va fonamentar en el principi de la supremacia de la raça blanca i la cultura occidental, per damunt de la població negra i autòctona del país.

En termes polítics, va significar el manteniment d’una jerarquia de castes racials, que vinculava el color de la pell amb la possibilitat d’accedir als drets i al poder social i polític. Les arrels de l’apartheid es troben en procés d’expansió del capitalisme europeu, que es va basar en el control centralitzat de la mà d’obra (forçada) de la població negra.

La institució de l’esclavitud –introduïda a Sud-àfrica pels colonitzadors britànics i holandesos per a satisfer les creixents necessitats de mà d’obra barata que requeria l’explotació de l’or i el diamant– va ser la pedra fundacional de la creació d’aquest sistema, que es convertiria en la política oficial del govern l’any 1948 i es mantindria vigent durant més de 40 anys.

Tot i que el 1973 les Nacions Unides ja havien qualificat l’apartheid de crim contra la humanitat, la comunitat financera internacional va continuar concedint préstecs al govern sud-africà.

 

L’any 1977, la Comissió de Drets Humans de la ONU va jutjar les activitats d’aquests creditors com a crims contra la humanitat, instigadors de la continuació d’una política racista planificada i executada a gran escala. Llavors va considerar que sense la participació de les corporacions multinacionals i sense el recolzament dels organismes multilaterals de crèdit, el règim de Sud-àfrica mai hauria pogut implementar aquest tipus de crims a llarg termini.

Pel què fa a l’Assemblea General, en diverses ocasions i de per varis mitjans, va instar els Estats Membres a abstenir-se de realitzar qualsevol acció que atorgués de manera directa o indirecta legitimitat al règim. l’any 1983, va reconèixer els moviments opositors com a moviments d’alliberament nacional, i va convocar els Estats a avituallar-los amb ajuda moral, política i material per a la consecució dels seus objectius. Més tard, les Nacions Unides van declarar que, segons el Principi de Lliure Determinació dels Pobles, la situació de Sud-àfrica era assimilable a la d’una colònia i va reconèixer la resistència del poble sud-africà com una lluita legítima.

 

Fins la dècada dels ’70, se’n sap ben poc de la identitat dels financers. Però el 1976, uns mesos després que la revolta dels estudiants de Soweto (la repressió de la qual va deixar 200 morts) denunciés l’apartheid a través de tots els telenotícies del món, es va fer públic que l’FMI, recolzat per la Gran Bretanya i els Estats Units, va atorgar a Sud-àfrica un préstec significatiu en l’inici de la seva inestabilitat financera.

 

La quantitat concedida per l’FMI, 464 milions de dòlars, va resultar ser pràcticament equivalent a la suma que Sud-Àfrica va gastar en provisions militars durant aquell any. El suport multilateral va permetre que el govern blanc romangués al poder 15 anys més.

Al cap de sis anys, el 1982, l’FMI va accedir altra vegada a recolzar el règim amb un crèdit de mil milions de dòlars, tot i la violació reiterada dels drets humans per part del govern, i sense fer cas al fet que l’Assemblea General de les Nacions Unides votés 121 a 3 (el 3 essent abstencions) contra els ajuts de l’FMI a Sud-àfrica. En aquella ocasió, el recolzament va ser purament polític, per tal com el govern sud-africà gaudia de prou crèdit a la banca privada internacional com per a haver de recórrer al finançament d’un organisme internacional. Però el fet que l’FMI aprovés el crèdit va ser una demostració interna i de cara a l’exterior de com d’ineficaç havia estat el boicot que havien orquestrat les Nacions Unides.

 

Tanmateix, els fons públics arribaven al règim sobretot per mitjà d’acords bilaterals. El 1993, Sud-àfrica devia el 90% de les seves obligacions externes a llarg termini a quatre països creditors: els Estats Units, Alemanya, Suïssa i França.

En l’àmbit privat, uns 30 grans bancs i 230 de menys importància van estar involucrats en el finançament del règim durant tot el període. L’any 1985, quan Sud-àfrica es va declarar en default (suspensió de pagaments), 14 dels bancs més forts del planeta van participar en la seva recuperació; entre aquests, els bancs europeus van ser els prestadors principals. En realitat, l’ajuda europea a l’apartheid augmentava, a mida que creixia la campanya internacional contra el règim. Els bancs europeus van incrementar els crèdits a l’apartheid en un 564%, entre el 1980 i el 1985.

 

Sens dubte que la banca privada era plenament conscient de la situació d’exclusió que la comunitat internacional i els organismes pels drets humans havien condemnat, com a conseqüència de les pràctiques criminals i discriminatòries del govern de Sud-àfrica.

 

Fet i fet, els bancs van convertir-se en el blanc directe d’una campanya internacional concertada i creixent contra el finançament de l’apartheid, a partir del 1966 als Estats Units i des del 1972 a Europa. No obstant això, lluny de perdre els seus clients d’or i diamants, es van aprofitar de la situació per a obtenir guanys extra: Sud-àfrica va haver de pagar una taxa d’interès més alta que l’habitual, degut al repudi internacional de les seves pràctiques criminals.

 

Avui, el deute extern acumulat a Sud-àfrica puja als 30.000 milions de dòlars i és el poble sud-africà qui s’ha de fer càrrec del pagament.