En primer lloc, quan volem demostrar que un deute és il·legítim, cal que busquem la responsabilitat dels creditors, per tal de determinar si “la seva ajuda va ser substancial” en la generació de mecanismes o efectes rebutjables.

 

En segon lloc, s’ha d’avaluar la consciència dels creditors sobre la il·legitimitat dels préstecs, en el moment de fer-ne el reembossament o la reestructuració. La podem dividir en tres graus:

1. Coneixement directe (“ho sabia”): han participat  en la construcció o execució del deute, l’han impulsat, acceptat o encobert. Les responsabilitats pels delictes comesos arribaran legalment a tots aquells que van contribuir, de manera intencionada, a que es duguessin a terme.

2. Coneixement indirecte (“podia no saber-ho”): han concertat acords amb règims polítics dèspotes o amb una activitat delictiva que era reconeguda públicament. Quant als règims dictatorials, el creditor sap que el governant no té representativitat per a adquirir obligacions de l’Estat i la població. Les responsabilitats pels delictes comesos també recauen sobre els qui han contribuït a que es cometessin, encara que no tinguessin com a objectiu l’execució del delicte mateix.

3. Coneixement degut (“ho hauria d’haver sabut”): l’hauria d’haver tingut si se’n pogués esperar la diligència d’una persona de negocis responsable, raonable i honesta. El principi de co-responsabilitat dels creditors s’aplica quan aquests no compleixen, a l’hora d’investigar com s’utilitzaran els fons que es presten, ni exigeixen al deutor que acrediti la rendibilitat del projecte d’inversió com a garantia del pagament del deute que es contreu.