Entre allò que hem definit com a deutes il·legítims, hi podem distingir el deute que la doctrina i la jurisprudència anomenen deute odiós. La conceptualització de la categoria de deute odiós és, bàsicament, el resultat dels arguments que han presentat jutges i àrbitres internacionals, en la resolució de litigis que qüestionaven l’obligació de pagar un deute públic heretat d’un estat o govern anterior. Aquests litigis es caracteritzen per haver constatat, a partir de principis de dret i justícia, que aquests tipus de deutes són rebutjables i, per tant, nuls o inexistents.
ORIGEN DEL CONCEPTE
El terme deute odiós s’adoptà el 1898, amb la celebració de la Pau de París, entre els Estats Units i la Corona Espanyola. En aquest tractat, es debatia la responsabilitat pel pagament del deute cubà contret sota el règim colonial espanyol. Vint anys més tard, un professor rus de dret que exercia a París, Alexander Nahum Sack, introduí el tema del deute odiós en una obra dedicada al tractament del deute públic, en el context de la successió dels estats. La caracterització d’aquest tipus de deute era, en aquell moment, la resposta al procés de transformació de les fronteres i dels règims de govern de l’època: independència de les colònies, annexió de territoris, desmembrament d’estats, etc. En definitiva, canvis radicals que portaven els flamants nous governs a enfrontar-se amb la responsabilitat internacional de reemborsar deutes públics heretats, molts dels quals havien contret els règims predecessors per tal de sotmetre’ls o aniquilar-los. La paradoxa establí una excepció a les regles del joc internacional.
Amb l’objectiu de protegir el comerç i l’intercanvi internacional, Sack argumentava que els deutes heretats, en principi, els havia d’assumir com a propis el nou govern o sobirania, perquè eren obligacions contretes per un estat que se n’havia beneficiat.
Tanmateix, la norma no era exigible quan els diners prestats no s’havien destinat a satisfer els interessos o necessitats de la nació, sinó que havien contribuït a l’alimentació de règims despòtics i la submissió de la població que opositora, i els creditors n’eren plenament conscients. Si es tractava, doncs, d’un deute personal del règim, si cau el dèspota, cau del deute.
EN PARAULES DEL PROFESSOR ALEXANDER NAHUM SACK
“Si un poder despòtic contrau un deute, no per a satisfer les necessitats o interessos de l’estat, sinó per a enfortir el seu règim despòtic, per a reprimir la població que lluita contra ell, aquest deute és odiós per als ciutadans de tot l’estat.
Aquest deute no és una obligació de la nació; és un deute del règim, un deute personal del poder que l’ha contret; per tant, el deute cau, amb la caiguda del poder que l’ha contret.
El motiu pel qual no es pot considerar que aquests deutes odiosos gravin el territori de l’estat és el fet que no compleixen una de les condicions que determinen la legalitat dels deutes d’estat, que diu: els deutes de l’estat i els fons concedits s’han de contraure i emprar per a satisfer les necessitats i els interessos de l’estat.
Els deutes odiosos, contrets i emprats amb finalitats que, sabent-ho els creditors, són contràries als interessos de la nació no comprometen la darrera –en el cas que la nació aconsegueixi alliberar-se del govern que els havia contret–, excepte en la quantitat que va aportar beneficis. Els creditors cometen un acte hostil contra la població; per tant, no poden esperar que la nació, un cop alliberada de l’opressió, assumeixi el deute odiós, perquè és un deute personal del poder opressor.
Fins i tot quan a un govern despòtic el succeeix un altre govern irrespectuós amb els drets de la nació, el deute odiós del poder eliminat no deixa de ser un deute personal i, per això, el nou poder no té l’obligació d’assumir-lo...
Hom podria incloure en aquesta categoria de deute, a més, els préstecs adquirits pel govern o per individus o grups associats al govern per a satisfer interessos palesament personals –interessos que no estan vinculats als interessos de l’estat”.
“Les effets de transformations des États sur leur dettes publiques et autres obligations financières”, París, 1927.
