I. El cas a partir del qual sorgia el concepte de deute odiós data de finals del segle XIX, quan els EUA, després de l'alliberament de Cuba del domini colonial hispà i la subseqüent caiguda sota el protectorat nord-americà no va reconèixer el deute cubà amb el regne espanyol.

 

La legitimitat del reclam de la Corona espanyola fou el tema central de debat entre les comissions espanyola i nord-americana, durant la Conferència de Pau Hispano-Americana, celebrada a París el 1898, després de la capitulació d'Espanya.

 

Durant la quinzena conferència de les negociacions del Tractat de París, el 21 de novembre, la comissió nord-americana s’expressava d’aquesta manera:

 

 

Al llarg de les negociacions, la Comissió nord-americana sostenia la il·legitimitat de la imposició a Cuba –com a estat successor– del deute contret per la Corona espanyola, recolzant-se en tres motius.

 

Primera, perquè es tractava d'un deute contret per un règim de dominació colonial, cosa que es considerava per se la negació d'un dret fonamental. Segona, perquè el deute s'havia contret sense el consentiment del poble cubà. I, tercera, perquè eren diners destinats a cobrir despeses alienes als ciutadans; es destinarien a consolidar les despeses que els atacs a Mèxic i Santo Domingo amb afany de recuperar territoris perduts, per part del regne d’Espanya, havien ocasionat a aquesta corona, i deutes contrets per a apaivagar la insurrecció del poble cubà o, més tard, fer la guerra als Estats Units. “Els deutes esmentats no es poden considerar, de cap manera, deutes locals de Cuba o deutes contrets en benefici dels cubans. No tindria cap sentit carregar aquestes obligacions a l’illa. Són deutes creats pel govern espanyol per a satisfer les seves pròpies necessitats, contrets pels seus propis agents i en la creació dels quals Cuba no hi tingué ni veu ni vot".

 

II. Els arguments que desenvolupaven els EUA, pel rebuig del deute contret per la Corona espanyola sorgeixen de la seva experiència a la pràctica. Efectivament, les antigues colònies que van poder independitzar-se del domini anglès i que es van constituir com a estats es negaren a assumir el deute públic contret pels anglesos. L’estat independent que naixia de la revolta contra el domini anglès no es considerà vinculat al dret internacional per actes jurídics estatals internacionals conclosos sense la participació del poble.

 

Entre 1800 i 1880, es jutjaren quatre casos a les corts domèstiques dels EUA, degut a les controvèrsies que havien aixecat els deutes incorreguts contra els interessos de la població. En tots quatre s’imposà el principi d’excepció de pagament per aquest motiu. Això va passar a Texas (en la seva annexió als EUA), a Carolina del Nord (per corrupció), a Carolina del Sud (per frau) i a Mississippi (també per frau). Sack prengué els tres darrers litigis com a exemples: l’anul·lació dels efectes contractuals responia als mateixos principis en què es basava la seva doctrina del deute odiós.

 

III. El 1883, el govern mexicà, sota la presidència de Juárez, refusà d’assumir els deutes contrets setze anys abans per l’emperador Maximilià d’Hamburg. Juárez argumentava que aquells deutes s’havien contret per a mantenir el govern contra l’autoritat legitima i suprimir el moviment popular. D’altra banda, a més, els va descriure com “escandalosament usurers”.

 

IV. El 1900, en territori sud-africà, el poder colonial britànic es negà a pagar deutes de guerra contrets per la República de Boers (descendents de colonitzadors holandesos) per a rebatre la conquesta militar britànica, que acabaria amb l'annexió del territori holandès al regne anglosaxó. El govern britànic argumentava que la República de Boers no tenia capacitat legítima per a prendre aquell deute com a vàlid, per tal com el qualificava d’odiós, en els mateixos termes acceptats en la controvèrsia del deute cubà.

 

V. El 1918, el govern soviètic revolucionari es negà a pagar els deutes contrets pel règim tsarista que havia enderrocat.

 

VI. El 1919, la comissió de reparació de Versalles considerà que el nou estat de Polònia no havia de participar en el pagament dels deutes contrets pels governs d'Alemanya i Prússia, amb afany de colonització.

 

VII. Com a conseqüència del tractat de Pau d’Ancón, signat entre els governs de Xile i el Perú el 1883, la província de Taraca s’annexionà a Xile. El 1879, el Perú havia garantit una part del seu deute nacional a la Gran Bretanya, amb els ingressos obtinguts de la venda de dipòsits de guano situats a la localitat disputada. El govern xilè es va desentendre de la responsabilitat de la fiança britànica, explicant que els ingressos obtinguts als dipòsits de guano havien passat a Xile, amb l’annexió, i que els préstecs garantits no havien beneficiat el territori de Taraca.

 

VIII. El concepte de deute odiós es va formalitzar i va passar a formar part del dret internacional amb el dictamen del jutge Taft (ex president dels EUA), en el cas de la Gran Bretanya contra Costa Rica (1930), on es debatia si el deute contret pel dictador Tinoco amb la banca anglesa l'havia de saldar el govern costa-riqueny successor.

 

La demanda del govern britànic fou rebutjada per un tribunal arbitrari internacional, perquè el creditor no va poder demostrar que els préstecs s’havien utilitzat de manera legítima i no pas en benefici personal del dèspota. El jutge resolgué la qüestió del desacord reconeixent que els actes duts a terme pel règim usurpador de Tinoco no tenien cap efecte i que, per tant, el govern successor no estava obligat a assumir-los. 

 

IX. El Comitè sobre Desenvolupament Internacional de la Cambra dels Comuns britànica invocava el concepte de deute odiós en un informe del maig de 1998 sobre l’alleujament del deute, per a fonamentar la seva recomanació de cancel·lació del deute rwandès.

 

En aquest informe s’assenyala que: el gruix de deute extern de Rwanda fou contret pel règim genocida que va precedir el govern actual (...); n'hi ha que sostenen que el règim va fer servir els préstecs per a comprar armes i que l’administració actual i, en última instància, el poble de Rwanda no han de pagar aquest deute rebutjable (...). Recomanem al govern [britànic] que animi a tots els creditors bilaterals i, sobretot a França, a cancel·lar el deute contret pel règim anterior”.