És difícil conéixer en detall de quina quantitat de recusos disposa cadascun dels mecanismes. La informació està dispersa i en ocasions no és totalment coherent, a més les quantitats destinades a cadascun dels mecanismes varia significativament cada any. Per això la Taula 1 és unicament una aproximació obtinguda de fonts diverses.

Taula 1. Recursos públics autoritzats per a finançar la internacionalització de l'economia espanyola. (1)

Val a dir que el fet que hagin estat autoritzades aquestes despeses no necessàriament implica que cada any s’esgoten tots els recursos, ja que es pot produir un desajust entre disponible i les quantitats realment utilitzades durant l’any corresponent.

D’altra banda en paral·lel a aquests mecanismes de finançament públic existeix també un segon mecanisme de recolzament de tipus econòmic consistent en la utilització de la fiscalitat. Aquests avantatges fiscals fan que de manera efectiva l’administració recapti menys i per tant tingui també menys recursos per realitzar les seves activitats. Les condicions fiscals han estat un dels motors del creixement nominal de la inversió directa estrangera espanyola, fins al punt d’atraure nombrosos capitals estrangers que formalment es “nacionalitzaven” per gaudir d’aquest avantatjós sistema fiscal. Des d’abans d’entrar a la Unió Europea l’any 1986 les empreses comptaven amb un crèdit fiscal del 25% del total de la inversió directa realitzada. Això ha fet que alguns anys les empreses s’estalviessin més de 15.000 meuros anuals (6). Aquestes condicions fiscals han estat denunciades per la pròpia Comissió Europea que ha recomanat a Espanya abandonar aquestes pràctiques que distorsionaven greument la competència entre els països europeus (a més d’empitjorar els comptes de l’Estat) (7). Espanya s’ha compromès a retirar aquestes condicions financeres progressivament començant l’any 2007 i finalitzant l’any 2011.