El deute extern al món

El deute extern és els diners que els creditors internacionals reclamen als deutors del Sud (governs i actors privats residents en aquests països) dels préstecs que els varen atorgar sense massa control en el passat i que ara ofeguen les seves economies. Els creditors internacionals dels països del Sud són els actors privats (bancs i compradors de bons), les entitats públiques dels països del Nord i les Institucions Financeres Multilaterals (FMI, BM i Bancs Regionals). El deute del conjunt dels països empobrits, així com el seu pagament (amortització del capital + interessos) creix constantment des de fa 25 anys, tot i que aquests països han anat fent efectiu el pagament del deute durant aquestes més de dues dècades. Encara que sembli inversemblant, el total del deute no ha disminuït sinó tot el contrari: el 2007 (darrer any del qual es tenen dades) el deute era més de sis vegades superior que quan va esclatar la crisi del deute l'agost de 1982. Hi ha dos factors que motiven aquest increment constant. D'una banda, l'augment dels interessos que els països deutors es veuen obligats a pagar. De l'altra, la sol•licitud per part d'aquests països, de nous crèdits per retornar els anteriors, atesos els endarreriments en els pagaments per problemes de solvència.

Segons les dades més recents del Banc Mundial, l'any 2007 el deute extern total dels països empobrits era de 3,36 bilions de dòlars nord-americans (Global Development Finance, 2008).

El deute extern es pot desglossar en deute a llarg termini i deute a curt termini:

1.1. El deute a llarg termini, és aquell que la comunitat internacional concedeix a les entitats públiques d’un país i als actors privats residents en aquell país per ser retornat a més d'un any vista. L’any 2007 el deute a llarg termini va assolir els 2,6 bilions de dòlars. Aquest deute es divideix en dos tipus:

1.2. El deute a curt termini és aquell que venç en els primers 12 mesos. El 2007 va ser de 783.076 milions de dòlars. Encara que no es tenen dades fiables sobre el deute a curt termini, es creu que aquest es reparteix a parts iguals entre el deute extern públic i el deute extern privat.

El DEUTE PÚBLIC I PÚBLICAMENT GARANTIT es descompon en tres:

DEUTE BILATERAL: és el deute concedit per les entitats públiques del Nord a les entitats públiques del Sud, que està composat pels crèdits a l'exportació en condicions més favorables que les del mercat (crèdits FAD, en el cas espanyol) i per les operacions d'exportació amb cobertura per compte de l'Estat (CESCE, en el cas espanyol). L’any 2007 aquest deute va representar un 21% del deute públic (un 11% del deute a llarg termini). El 2007 es va situar en un valor nominal de 281.228 milions de dòlars.

DEUTE MULTILATERAL: és aquell concedit per les IFI - Institucions Financeres Internacionals (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i Bancs Regionals) a les entitats públiques del Sud i que el 2007 va ser de 365.529 milions de dòlars. Aquest deute va representar el 27% del deute públic el 2007 (el 14% del deute a llarg termini). Després de la crisi desencadenada durant la dècada dels 80, aquesta és la principal font de finançament a què poden accedir molts països deutors. Certament, molts països i bancs creditors tenen com a política no concedir més crèdits a països anomenats mal pagadors, els quals només poden accedir a les IFI per obtenir més finançament.

DEUTE PRIVAT: és el deute públic i/o públicament garantit que està en mans de la banca internacional i/o dels compradors de bons emesos per les entitats públiques d’un país. El 2007 es va situar en 688.678 milions de dòlars. El deute privat ha anat guanyant pes relatiu en els darrers anys fins a representar, el 2007, el 52% del total del deute públic (el 27% del deute a llarg termini). En els darrers anys hi ha hagut una progressiva traslació del deute privat de la banca als mercats financers, mitjançant la venda de deute públic en el mercat borsari. Així, l'any 2007, els mercats financers els bons de deute representaven el 66% del deute privat amb garantia pública.

A l’hora, el DEUTE PRIVAT NO GARANTIT es descompon en:
BONS: és el deute que han comprat actors internacionals al mercat secundari de valors a residents privats del país i que no disposa de cap tipus de garantia per part de les entitats públiques del país en qüestió. L’any 2007 va representà el 20% del deute privat no garantit, situant-se en els 249.534 milions de dòlars (un 10% del deute a llarg termini).

BANCS COMERCIALS i ALTRES: és el deute que deuen actors privats del país a la banca comercial i altres actors internacionals i que no està garantit per les entitats públiques del país. L’any 2007 va suposar el 80% del deute privat no garantit, arribant als 972.876 milions de dòlars (un 38% del deute a llarg termini).

El servei del deute, que és l'import fet efectiu pels deutors pels conceptes d'amortització de capital i interessos dels crèdits, no ha fet altra cosa que augmentar. Tanmateix, l'esforç no té la recompensa d'una reducció significativa del total del deute. L'any 2007 el Sud va transferir al Nord més de 522.981 milions de dòlars en concepte del pagament del deute, xifra que suposa més de cinc vegades el que els països del Nord els atorgaren en concepte d'Ajuda Oficial per al Desenvolupament, que va ser quelcom més de 103.491 milions de dòlars (OCDE, 2008). El servei de deute públic va arribar als 180.122 milions de dòlars, gairebé el doble que l’AOD rebuda des del Nord. D’altra banda, cal considerar que quasi un 25% del que es paga en concepte de servei del deute són interessos. D’aquesta manera, els pagaments realitzats no aconsegueixen de cap manera frenar la tendència al creixement del total del deute, ja que els interessos són tan elevats que acaben contrarestant el pagament i fan que el deute continuï creixent sense possibilitat que algun dia es posi fi a la bola de neu que això suposa.

Conseqüències per a la població dels països deutors

Des del punt de vista dels creditors, el deute extern és tan sols una xifra absoluta que els deutors han de fer efectiva en un termini de temps determinat. Per tant, el fet que encara no s'hagi saldat el deute es veu com un problema de liquidesa dels comptes dels països deutors i, difícilment, com un problema estructural. Per als països deutors, en canvi, fer front a les exigències dels pagaments del deute suposa un esforç financer extraordinari, ja que les seves economies són cada cop més febles i dependents dels capitals estrangers.

Tanmateix, el més greu per a molts països és el fet que el pagament del deute suposa la impossibilitat d'invertir i de dur a terme polítiques adequades en serveis bàsics essencials per a la població, com són la sobirania alimentària, la potabilització de l'aigua, la salut, l'habitatge, l'educació i l’equipament d’infrastructures. Segons el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, els pagaments del servei del deute a l'any 1999 van superar la despesa anual en salut i educació en nou països i també varen sobrepassar la despesa en salut en 29 més, inclosos 23 de l'Àfrica subsahariana, la regió més castigada del planeta. La situació no ha millorat. De fet, als països més empobrits com és el cas de Guinea Bissau, els pagaments del servei del deute l'any 2005 varen suposar una despesa sis vegades superior a la despesa en atenció primària en salut; a Angola varen ser quatre vegades superior; a Gàmbia més de dues vegades superior a la despesa en salut i més de quatre vegades superior a la despesa en educació...

D'altra banda, el pagament del deute ha incentivat l'explotació indiscriminada dels recursos naturals, ja que la seva exportació és una de les poques maneres que tenen aquests països per aconseguir suficients divises per pagar el servei del deute. Aquest fet, com és de suposar, ha afectat i està afectant greument la sostenibilitat dels recursos del planeta.

Un deute il·legítim i immoral

A més de tenir conseqüències molt greus sobre les poblacions del Sud, el deute és il·legítim també per el seu origen. Hem d'entendre que molts dels països que avui tenen grans deutes van ser governats per dictadors civils i/o militars que varen desviar els crèdits prestats cap a la compra d'armes - amb la finalitat de silenciar les protestes civils -, cap a la compra de béns de luxe de les elits dels seus països, per fer obres faraòniques que pretenien lloar la figura del líder i que no varen reportar cap benefici a la població. Fins i tot, en alguns casos, els diners mai no var arribar al país, ja que aquest es van dipositar en comptes corrents de paradisos fiscals. Accions com aquestes van succeir en règims militars com els d'Algèria, l’Argentina, Bolívia, el Brasil, El Salvador, Tailàndia o dictatorials com el de Pinochet a Xile, Duvalier a Haití, Stroessner al Paraguai, la nissaga dels Somoza a Nicaragua, Suharto a Indonèsia, Marcos a Filipines, Zia-il-Haq a Pakistan, el Sha a Iran, Assad a Síria, Mariam a Etiòpia, Siad Barre a Somàlia, Moi a Kenya, Nimiery i al-Mahdi a Sudan, el rei Hassan II al Marroc, Buhari i Abacha a Nigèria, Doe a Libèria, Mobutu al Congo, Banda a Malawi, o el règim de l'apartheid a Sudàfrica, entre d'altres. Tots ells són clars exemples que en aquests països la població es va veure impossibilitada per escollir i per decidir què es feia amb el diner que es rebia.

La gran injustícia que es comet en exigir el pagament del deute sense més és no pensar en aquesta gran majoria de població que, a més d'haver de partir les terribles repressions que varen protagonitzar els seus mandataris sobre ells, mai no es varen beneficiar d'aquells crèdits, ja que aquests es van emprar indegudament en benefici d'uns pocs i per al mal de molts. És per això que es pot afirmar amb rotunditat que encara avui les poblacions del Sud continuen pagant el cost d'oportunitat que suposa, en termes de desenvolupament, el pagament del servei del deute.